La formació de la cultura ibèrica
Al llarg dels segles VIII i VII a.C, les comunitats indígenas de finals de l’Edat del Bronze que habitaven el nostre territori, van passar a ser part important de l’òrbita d’interessos territorials i comercials dels Fenicis, període conegut com Orientalitzant. Aquest moment es va convertir en l’inici d’un llarg, complex i espectacular procés d’evolució d’aquests pobles, que va culminar en el segle VI a. C. amb la instal·lació de les colònies gregues en el nostre litoral i la generalització de la seua activitat comercial, fet que revitalitzaria les societats de l’est peninsular, acabant de donar forma a una Cultura Ibèrica plural i diversa, per la seua gran extensió geogràfica i el desigual grau d’influència d’aquestes cultures foranes.
La interrelació entre les comunitats indígenes i aquestes civilitzacions del mediterrani oriental, es va veure plasmada de manera directa en la creació de nous assentaments amb un marcat caràcter urbà. Aquests poblats, que es regirien per unes relacions socials i econòmiques clientelistes on l’aristocràcia local exercia tot la seua poder i influència sobre la resta d’individus, passarien a tindre un paper destacat en els mercats mediterranis per la riquesa de matèries primeres i la producció indígena.
Autors clàssics com Estrabó, Plini i Ptolemeu citen determinades divisions geogràfiques i ètniques dins de la Cultura Ibèrica. La nostra zona es va integrar a la Regió de la Contestania, que limitava al nord amb els Edetans, pobles ibers de l’altre costat del riu Xúquer, i al sud-oest amb els Bastetans, assentats més enllà de Cartagena, Jumilla i Albacete. Les principals ciutats ibèriques estaven connectades a través de la Via Heraklea, el traçat de la qual va heretar la Via Augusta, afavorint amb això el comerç entre el Llevant i l’interior peninsular, sent un dels seus trams més representatius el que recorre la vall del Vinalopó fins a la Alcudia a Elx.